Fragments de la novel·la Suite Francesa de Irène Névirovsky.

Una remor feble i sorda, feta de respiracions oprimides, sospirs, paraules intercanviades a mitja veu com si tothom tingués por de fer-se sentir per un enemic a l'aguait, pujava de la multitud. Una taca fosca lliscava pel cel que guspirejava d'estrelles, tothom parava atenció. No era inquietud pròpiament dita, sinó una estranya tristesa que no tenia res d'humà, perquè no comportava valor ni esperança, com les bèsties quan esperen la mort. L'avió havia aparegut de cop per sobre els caps, se'n sentia el soroll prim i estrident que de vegades s'allunyava, es perdia, després tornava a dominar els mil sons de la ciutat, feia aturar totes les respiracions panteixants. Suite Francesa, pag. 64-65

Entre els soldats, a la senyora Michaud constantment li semblava que reconeixia el seu fill, l'envaïa una mena d'al·lucinació: totes les cares desconegudes, totes les mirades, totes les veus de joves que li arribaven a les orelles li provocaven tanta emoció que s'aturava de cop, es posava les mans al cor i murmurava feblement, -vols dir que no és... Suite Francesa, pag.73

Van sentir el soroll d'una explosió, d'una altre, i després crits: Tothom al terra¡¡¡. Es va llençar de boca terrosa a l'acte. No tenia por però el cor li batejava tan fort que se l'aguantava amb totes dues mans, panteixant, i el premia contra una pedra. Després va recordar que mentre era allà una papalloneta blanca volava sense presa d'una flor a l'altre. Finalment va sentir que una veu li deia a cau d'orella: "ja està, se n'han anat". Suite Francesa, pag. 75