A veces el silencio es la peor mentira. Miguel de Unamuno.

Amb veu de dona. Presentació del Projecte

Tenim molt clar que si no fos pel que van viure i fer les nostres àvies durant la guerra nosaltres avui no seriem aquí. Aquest projecte pretén donar veu a aquestes àvies, a aquestes dones que van fer el

possible per sobreviure a la guerra, fer visibles les seves vivències i recollir-les per no oblidar que darrera el combat hi havia una població civil que també es jugava la vida.

La guerra és una part del nostre passat que viu en el present. Encara no s'han pogut tancar les ferides obertes, ni se n'ha pogut parlar amb llibertat, ni oblidar ni perdonar. S'ha parlat de la guerra, dels homes que hi van anar, dels que van morir, dels que van empresonar i dels

que se'n van salvar. Però poques vegades s'ha parlat de la reraguarda, de la realitat que es vivia en lo quotidià, a les masies, als pobles i ciutats, on dones i nens també lluitaven per sobreviure als

atacs, robatoris, persecucions i a la fam.

El que volem és fer visible aquest temps i aquest espai que va pertànyer a la dona. Tenir en compte la seva vida i el seu viure per recordar-nos la pròpia força.

Amb veu de dona posarà llum, veu i moviment a aquestes dones, a les seves experiències, les seves veritats, pors i record oblidats, tenint cura i respecte per a totes i cada una de les participants. I ho

farem dalt d'un escenari. Ho faran dones voluntàries que tinguin ganes de parlar, d'explicar, de fer- se sentir i fer-se veure. Entre elles i nosaltres construirem una posada en escena que anirà dirigida a

totes i tots aquells que les vulguin escoltar, que vulguin escoltar una història diferent a l'escoltada fins ara, una història en primera persona, una història quotidiana, una història en femení.

Amb veu de dona és un projecte que neix d'un interès personal sobre la pròpia història, i en com les experiències de les nostres antecessores ens afecten a nosaltres i al nostre ser dona avui.

Tal com dèiem al principi partim del saber que si no fos per les nostres àvies i besàvies, per la seva força, la seva lluita i el seu esperit de supervivència, avui cap de nosaltres seriem aquí. Volem honorar-les, homenatjar-les, donar-los la veu que durant anys se'ls ha callat, per valorar i agrair les seves vides i els seus esforços.

Parlar del nostre passat sana el nostre present, alliberant-lo de càrregues.

Parlar dalt d'un escenari ens apodera, ens fa visibles davant els altres i davant nostre. Moure'ns ens fa estar vius. L'absència de moviment és la mort. La música fa boniques les paraules i els moviments. Una imatge ens pot fer aterrar sense necessitar les paraules. Fer-ho en femení dóna veu a totes les que han estat silenciades.Escoltar i veure el nostre passat dalt d'un escenari ens emociona, ens connecta, ens fa conscients i ens permet viure més a prop de nosaltres i de les nostres arrels. Fer-ho en femení fa visibles a totes les que han estat amagades.

Donar veu a les dones, amagades, ignorades, silenciades durant molts anys. Parlar de la Guerra, de la ferida més gran encara oberta en totes les catalanes i espanyoles. Parlar dels morts, dels

assassinats, de les famílies separades, dels desapareguts... del dolor, de l’esperança, de la vida que continua.

Parlar de la Sabadell de la guerra. Donar moviment a les

paraules. Posar imatges als sentiments.

“Ha pasado mucho tiempo, me dirán, y tendrán razón,

pero todos llevamos aún el polvo de la dictadura

en los zapatos, ustedes también, aunque no lo sepan.”

Grandes, A., Un corazón helado, Barcelona, Tusquets, 2007, p. 134.

Aquí teniu el documental 13 Rosas que mi nombre no se borre de la historia molt recomanable.

I aquí un vídeo homenatge de la pel·lícula de la Maria Cotiello Las 13 Rosas.