diumenge, 18 de setembre del 2016

dimarts, 13 de setembre del 2016

la sempre inspiradora Francesca Woodman
https://oscarenfotos.com/2016/04/02/francesca-woodman-la-evanescente-informe-especial/Resultat d'imatges de francesca woodman
un dels textos utilitzats per l'escena que fa referència a les bombes i l'exili:
aproximadamente 12.000 personas que se encaminaron al exilio saliendo de puertos del Levante hacia los puertos de África, o por avión, los últimos días de la guerra, finales de marzo de 1939. Una de las refugiadas de esta última fase, María Lecea, actualmente residente en Málaga tras haber sido durante varias décadas profesora de español en Pekín, ha contado recientemente cómo fue la salida del último barco que zarpó del puerto de Alicante, el Stanbrook, en el que ella consiguió salir junto con su marido:
Yo tenía entonces 17 años recién cumplidos. Nosotros salimos en el último barco que zarpó del puerto de Alicante el 28 de marzo. Se quedó mucha gente en el puerto esperando más barcos que no llegaron y fue allí donde hicieron prisioneros a muchos soldados que iban llegando en camiones y que luego trasladaron al campo de concentración de Albatera. Yo subí al barco y me puse en la proa porque estaba llenísimo. Era un barco parece ser de capitán griego, un poco raro. La República había pagado por él para poder salir. Estaba llenísimo, hasta las cofas, las tres bodegas llenas de gente hasta tal punto que el capitán dijo que como hubiera marejada volcábamos.
Yo estaba pensando bajarme por una cuerda si mi marido no llegaba, porque resulta que a mi marido le había detenido la Junta de Casado y había el peligro de que llegaran las tropas franquistas que ya estaban entrando en Alicante. Afortunadamente iban soltando de la cárcel a poquitos, de a dos, de a tres, y a él con dos mujeres que fueron a los últimos que soltaron y llegó corriendo directo desde la cárcel. Yo le vi llegar. Él no me veía, pero oyó mi voz que le llamé.
Subió al barco, que ya estaba levantando la escala, y hasta que llegó donde yo estaba, el barco estaba llenísimo, tardó mucho, porque estaba toda la gente apretujada y apenas nos podíamos sentar, íbamos de pie en cubierta. Y luego empezaron a disparar, ya habían tomado las baterías de costa. Caían los obuses al agua, formaban surtidores y el capitán iba zigzagueando. Así salimos.
El capitán se enteró por la radio que buscaban este barco porque iban en él militares de alto rango e incluso yo creo que venían en el barco dos ministros de la República, en fin, que iban a mandar barcos de guerra a nuestro encuentro porque sabían que nos dirigíamos a Orán. Entonces el capitán del barco cambió de rumbo y de pronto oímos un gran revuelo: que nos traiciona, que nos lleva a Baleares. Él había puesto rumbo a Baleares para despistar y luego fue como hacia Italia. Pero se metieron allí unos cuantos militares a decirle, qué hace usted, dónde nos lleva, nos lleva   -18-   con los franquistas. Él lo explicó. Y en vez de ir a Orán, llegamos a Argel. Y allí no nos quisieron admitir.
El capitán griego cambió varias veces de bandera, ponía la inglesa o la francesa o cualquiera, porque hacía todo esto para despistar. Y un viaje que tenía que haber sido de unas horas, pues duró bastante, pasamos la noche en cubierta, además llovía y nos cubríamos con una lona que sosteníamos con la muleta de uno que estaba herido. Nosotros, como éramos jóvenes, íbamos cantando y con la ilusión de volver pronto. Ilusos. Total que llegamos a Argel. No nos aceptaron allí y el barco siguió por la costa rumbo a Orán. Y allí nos dejaron en el muelle del carbón con la bandera amarilla de la peste, porque es verdad que venía gente herida y enferma, pero, en fin, tampoco la peste. Allí nos dejaron en el muelle del carbón. Entonces venía la gente en pequeños barcos porque en Argelia había emigrados de antes, muchos alicantinos, y venían a buscar a sus parientes y traían comida y agua, y si no encontraban a sus parientes, nos la daban.
Y al fin nos dejaron bajar a las mujeres. Ya no me acuerdo cuánto tiempo pasamos allí. Creo que las mujeres y los niños, poco. Nos dejaron bajar y nos llevaron a una antigua cárcel, muy mala, ya inservible. De allí no nos dejaban salir a la calle. De noche cerraban las celdas, que eran de veinte o treinta presos, durmiendo ahí en colchonetas rellenas de paja en el suelo, comiendo rancho y mucho pan, el buen pan francés21.



i aquest altre,
Esteban R. Pamies, hoy residente en Nueva York adonde le condujo su largo y movido exilio, ha publicado en 1994 en aquella ciudad norteamericana el libro autobiográfico La importancia de un hombre sin importancia en el que hace una pormenorizada descripción de su cruce de los Pirineos18:
Al llegar a la provincia de Gerona, los aviones enemigos se acostumbraron a barrer o ametrallar los convois (sic) que desfilaban por las carreteras. Esteve recuerda la ciudad de Figueras como la última etapa de su peregrinación sobre asfalto. Allí perdió su maleta entre carretas, autocares y bicicletas y muertos que yacían a su alrededor.
Al renacer la calma, se escuchaban gritos de dolor y de espanto que surgían del fondo de unas cunetas repletas de heridos y mutilados indefensos. En los momentos cruciales de una retirada global y desorganizada, no hay médicos ni ambulancias que se presten para auxiliar a los desvalidos.
El temor de caer prisionero, el miedo a ser rechazado en la frontera, el egoísmo que se respira entre miles de fugitivos que parecen competir a quién llega primero, todo influye en la ansiedad del que escapa sin mirar para atrás...
Entre resbalón y caídas, aquella muchedumbre   -15-   seguía penosamente su único itinerario anhelado por todos. Unos, vestidos con uniformes andrajosos. Otros, con sus ropas habituales de paisano, campesino, citadino o aldeano, se movían como una avalancha desorientada por carreteras, caminos, trillos y también escalando montañas o bordeando lagos y ríos. Había niños, ancianos, mujeres embarazadas, heridos malcurados, mutilados de guerra y moribundos desatendidos.
Aquellos panoramas deplorables incitaban a cuidar y ayudar a los inválidos impotentes de seguir adelante por la carencia de transportes.
La impresión que causaba aquel desbarajuste a los leales, no era compartida por los aviadores nacionalistas, pues que estos gozaban ametrallando y aniquilando los pobres indefensos «rojos». Este apodo, generalizado entre franquistas, fue un despectivo renombre que ensuciaba intencionalmente a todos los sanos republicanos que defendieron heroicamente su patria legal contra los golpistas aristocráticos y clericales.


Cuando ya se hallaba el joven soldado Esteban R. Pamies en suelo francés experimentó sentimientos que cincuenta años después seguía recordando:
De pronto, retumbó un trueno proveniente de la zona española. Todos miraron hacia atrás con tristeza. Detrás de aquellas imponentes montañas se luchaba todavía y se morían españoles nobles y fieles a sus ideales. Los muchachos se hallaban en una zona libre (Francia), pero huraña y extraña. Aquella seguridad vital acusaba a la conciencia de cada uno como reprochando la deserción y el abandono de sus compatriotas.
Bajando la cabeza para esconder las lágrimas, aquellos corazones lloraron nostálgicos por la primera vez. Sus hogares, familias, amistades y amores permanecían en sus puestos valerosamente, mientras que ellos habían huido de la vengativa rabia enemiga.
Aquella tierra santa seguiría persiguiéndoles mientras vivieran afuera. Todos confiaban en volver pronto a su terruño y mentalmente se repetían para consolarse: «volveremos muy pronto».
Los pobres ignoraban que el Generalísimo se mantendría cuarenta años en el poder.
i aquí us deixem aquest documntal super interessant sobre el bombardeix de Guernica, la caiguda de Bilbao en mans dels Nacionals i els 4.000 nens entregats a Angleterra





dimarts, 6 de setembre del 2016

SEGUIM BUSCANT COL.LABORADORS!

AQUEST ÉS UN POST D'AGRAÏMENT A TOTES LES PERSONES QUE JA HAN CONFIAT EN NOSALTRES, I QUE, CADA UNA DINS LES SEVES POSSIBILITATS, ENS ESTAN AJUDANT A QUE AMB VEU DE DONA SIGUI UNA REALITAT.

ESTEM A DIA 15 DE LA NOSTRA CAMPANYA I JA HEM RECAPTAT EL 20% DE L'IMPORT QUE NECESSITEM, PERÒ ENCARA NECESSITEM UNA MICA MÉS DE VOSALTRES!


EN ELS 26 DIES QUE ENS QUEDEN DE CAMPANYA NECESSITEM RECAPTAR 1676 EUROS.

HEM CALCULAT QUE SI ENS AJUDEU 83 PERSONES AMB UNA APORTACIÓ DE 20 EUROS BEN AVIAT ACONSEGUIREM EL NOSTRE OBJECTIU!

Ajuda'ns a finançar el nostre projecte a través de la pàgina de micromecenatge de Goteo i aconsegueix una de les recompenses que et proposem!

divendres, 2 de setembre del 2016

La nostra campanya de GOTEO

Avui volem agrair a totes les persones que ja heu confiat en el nostre projecte, en les que heu fet aportacions esperant poder veure dalt de l'escenari la història d'un país, d'una ciutat, d'unes dones que s'atreveixen a parlar.





- Isabel Datzira
- Merzz
- Ester Vilaplana
- Glòria Sanz
- Salut Sanz
- Maika Campo
- Rosa Maria Alsinet
- Àngels Alsinet




Pel que encara no ho heu fet us deixem l'enllaç directe a la web de Goteo per tal que, com ells, ens pugueu ajudar a fer realitat aquest projecte.


Gracies!

dijous, 1 de setembre del 2016

La Pilar




"Tiraven bombes i tothom corria cap a l'ermita, els meus pares es van poder salvar, però hi va morir molta gent".
Pilar

dimarts, 30 d’agost del 2016


Memòria d'uns ulls pintats, de Lluís Llach. Les memòries d'un avi de 83 anys sobre la república, el cop d'estat, la defensa de Barcelona de ma dels obrers, i la postguerra, però sobretot la memòria de la vida quotidiana. Una delícia colpidora, un llibre que es llegeix des del cos. Sentit el batec del cor a cada paraula.
Us deixem aquest tema de Sílvio Rodríguez,  A dónde van?. Desitgem que la gaudiu, una cançó preciosa molt inspiradora pel nostre projecte.

diumenge, 28 d’agost del 2016

La Carmen


"A mi padre se lo llevaron cuando yo tenía nueve años"
Carmen

La Rossita


"La imatge que tinc més gravada al cap és una foguera a la plaça, on cremaven totes les imatges i objectes de l'església."
Rossita

La Isabel


"Aquestes coses no les havia explicat mai, pensava que no li interessaven a ningú. Només ara que m'heu dit de fer això començo a parlar-ne amb la família i tots volen saber-ne més coses. Crec que és important que se sàpiga el que va passar."
Isabel

dilluns, 15 d’agost del 2016





I encara més documentals que estan alimentant Amb veu de dona

Us deixem fragments de la pel·lícula 13 rosas, pel·lícula que ha servit per documentar Amb veu de dona.




dissabte, 13 d’agost del 2016

Fragments de la novel·la Suite Francesa de Irène Névirovsky.

Una remor feble i sorda, feta de respiracions oprimides, sospirs, paraules intercanviades a mitja veu com si tothom tingués por de fer-se sentir per un enemic a l'aguait, pujava de la multitud. Una taca fosca lliscava pel cel que guspirejava d'estrelles, tothom parava atenció. No era inquietud pròpiament dita, sinó una estranya tristesa que no tenia res d'humà, perquè no comportava valor ni esperança, com les bèsties quan esperen la mort. L'avió havia aparegut de cop per sobre els caps, se'n sentia el soroll prim i estrident que de vegades s'allunyava, es perdia, després tornava a dominar els mil sons de la ciutat, feia aturar totes les respiracions panteixants. Suite Francesa, pag. 64-65

Entre els soldats, a la senyora Michaud constantment li semblava que reconeixia el seu fill, l'envaïa una mena d'al·lucinació: totes les cares desconegudes, totes les mirades, totes les veus de joves que li arribaven a les orelles li provocaven tanta emoció que s'aturava de cop, es posava les mans al cor i murmurava feblement, -vols dir que no és... Suite Francesa, pag.73

Van sentir el soroll d'una explosió, d'una altre, i després crits: Tothom al terra¡¡¡. Es va llençar de boca terrosa a l'acte. No tenia por però el cor li batejava tan fort que se l'aguantava amb totes dues mans, panteixant, i el premia contra una pedra. Després va recordar que mentre era allà una papalloneta blanca volava sense presa d'una flor a l'altre. Finalment va sentir que una veu li deia a cau d'orella: "ja està, se n'han anat". Suite Francesa, pag. 75

divendres, 29 de juliol del 2016

dimarts, 26 de juliol del 2016

Amb veu de dona. Presentació del Projecte



Tenim molt clar que si no fos pel que van viure i fer les nostres àvies durant la guerra nosaltres avui no seriem aquí. Aquest projecte pretén donar veu a aquestes àvies, a aquestes dones que van fer el
possible per sobreviure a la guerra, fer visibles les seves vivències i recollir-les per no oblidar que darrera el combat hi havia una població civil que també es jugava la vida.
La guerra és una part del nostre passat que viu en el present. Encara no s'han pogut tancar les ferides obertes, ni se n'ha pogut parlar amb llibertat, ni oblidar ni perdonar. S'ha parlat de la guerra, dels homes que hi van anar, dels que van morir, dels que van empresonar i dels
que se'n van salvar. Però poques vegades s'ha parlat de la reraguarda, de la realitat que es vivia en lo quotidià, a les masies, als pobles i ciutats, on dones i nens també lluitaven per sobreviure als
atacs, robatoris, persecucions i a la fam.
El que volem és fer visible aquest temps i aquest espai que va pertànyer a la dona. Tenir en compte la seva vida i el seu viure per recordar-nos la pròpia força.
Amb veu de dona posarà llum, veu i moviment a aquestes dones, a les seves experiències, les seves veritats, pors i record oblidats, tenint cura i respecte per a totes i cada una de les participants. I ho
farem dalt d'un escenari. Ho faran dones voluntàries que tinguin ganes de parlar, d'explicar, de fer- se sentir i fer-se veure. Entre elles i nosaltres construirem una posada en escena que anirà dirigida a
totes i tots aquells que les vulguin escoltar, que vulguin escoltar una història diferent a l'escoltada fins ara, una història en primera persona, una història quotidiana, una història en femení.
Amb veu de dona és un projecte que neix d'un interès personal sobre la pròpia història, i en com les experiències de les nostres antecessores ens afecten a nosaltres i al nostre ser dona avui.
Tal com dèiem al principi partim del saber que si no fos per les nostres àvies i besàvies, per la seva força, la seva lluita i el seu esperit de supervivència, avui cap de nosaltres seriem aquí. Volem honorar-les, homenatjar-les, donar-los la veu que durant anys se'ls ha callat, per valorar i agrair les seves vides i els seus esforços.
Parlar del nostre passat sana el nostre present, alliberant-lo de càrregues.
Parlar dalt d'un escenari ens apodera, ens fa visibles davant els altres i davant nostre. Moure'ns ens fa estar vius. L'absència de moviment és la mort. La música fa boniques les paraules i els moviments. Una imatge ens pot fer aterrar sense necessitar les paraules. Fer-ho en femení dóna veu a totes les que han estat silenciades.Escoltar i veure el nostre passat dalt d'un escenari ens emociona, ens connecta, ens fa conscients i ens permet viure més a prop de nosaltres i de les nostres arrels. Fer-ho en femení fa visibles a totes les que han estat amagades.
Donar veu a les dones, amagades, ignorades, silenciades durant molts anys. Parlar de la Guerra, de la ferida més gran encara oberta en totes les catalanes i espanyoles. Parlar dels morts, dels
assassinats, de les famílies separades, dels desapareguts... del dolor, de l’esperança, de la vida que continua.
Parlar de la Sabadell de la guerra. Donar moviment a les
paraules. Posar imatges als sentiments.




dilluns, 25 de juliol del 2016

“Ha pasado mucho tiempo, me dirán, y tendrán razón,
pero todos llevamos aún el polvo de la dictadura
en los zapatos, ustedes también, aunque no lo sepan.”
Grandes, A., Un corazón helado, Barcelona, Tusquets, 2007, p. 134.
Aquí teniu el documental 13 Rosas que mi nombre no se borre de la historia molt recomanable.

I aquí un vídeo homenatge de la pel·lícula de la Maria Cotiello Las 13 Rosas.