diumenge, 18 de setembre del 2016
dimarts, 13 de setembre del 2016
un dels textos utilitzats per l'escena que fa referència a les bombes i l'exili:
aproximadamente 12.000 personas que se encaminaron al exilio saliendo de puertos del Levante hacia los puertos de África, o por avión, los últimos días de la guerra, finales de marzo de 1939. Una de las refugiadas de esta última fase, María Lecea, actualmente residente en Málaga tras haber sido durante varias décadas profesora de español en Pekín, ha contado recientemente cómo fue la salida del último barco que zarpó del puerto de Alicante, el Stanbrook, en el que ella consiguió salir junto con su marido:
i aquest altre,
Esteban R. Pamies, hoy residente en Nueva York adonde le condujo su largo y movido exilio, ha publicado en 1994 en aquella ciudad norteamericana el libro autobiográfico La importancia de un hombre sin importancia en el que hace una pormenorizada descripción de su cruce de los Pirineos18:
aproximadamente 12.000 personas que se encaminaron al exilio saliendo de puertos del Levante hacia los puertos de África, o por avión, los últimos días de la guerra, finales de marzo de 1939. Una de las refugiadas de esta última fase, María Lecea, actualmente residente en Málaga tras haber sido durante varias décadas profesora de español en Pekín, ha contado recientemente cómo fue la salida del último barco que zarpó del puerto de Alicante, el Stanbrook, en el que ella consiguió salir junto con su marido:
Yo
tenía entonces 17 años recién cumplidos. Nosotros
salimos en el último barco que zarpó del puerto de
Alicante el 28 de marzo. Se quedó mucha gente en el puerto
esperando más barcos que no llegaron y fue allí donde
hicieron prisioneros a muchos soldados que iban llegando en
camiones y que luego trasladaron al campo de concentración de
Albatera. Yo subí al barco y me puse en la proa porque estaba
llenísimo. Era un barco parece ser de capitán griego, un
poco raro. La República había pagado por él para
poder salir. Estaba llenísimo, hasta las cofas, las tres
bodegas llenas de gente hasta tal punto que el capitán dijo
que como hubiera marejada volcábamos.
Yo
estaba pensando bajarme por una cuerda si mi marido no llegaba,
porque resulta que a mi marido le había detenido la Junta de
Casado y había el peligro de que llegaran las tropas
franquistas que ya estaban entrando en Alicante. Afortunadamente
iban soltando de la cárcel a poquitos, de a dos, de a tres, y
a él con dos mujeres que fueron a los últimos que
soltaron y llegó corriendo directo desde la cárcel. Yo le
vi llegar. Él no me veía, pero oyó mi voz que le
llamé.
Subió al barco, que ya estaba levantando la escala, y hasta
que llegó donde yo estaba, el barco estaba llenísimo,
tardó mucho, porque estaba toda la gente apretujada y apenas
nos podíamos sentar, íbamos de pie en cubierta. Y luego
empezaron a disparar, ya habían tomado las baterías de
costa. Caían los obuses al agua, formaban surtidores y el
capitán iba zigzagueando. Así salimos.
El
capitán se enteró por la radio que buscaban este barco
porque iban en él militares de alto rango e incluso yo creo
que venían en el barco dos ministros de la República, en
fin, que iban a mandar barcos de guerra a nuestro encuentro porque
sabían que nos dirigíamos a Orán. Entonces el
capitán del barco cambió de rumbo y de pronto oímos
un gran revuelo: que nos traiciona, que nos lleva a Baleares.
Él había puesto rumbo a Baleares para despistar y luego
fue como hacia Italia. Pero se metieron allí unos cuantos
militares a decirle, qué hace usted, dónde nos lleva, nos
lleva -18- con
los franquistas. Él lo explicó. Y en vez de ir a
Orán, llegamos a Argel. Y allí no nos quisieron
admitir.
El
capitán griego cambió varias veces de bandera, ponía
la inglesa o la francesa o cualquiera, porque hacía todo esto
para despistar. Y un viaje que tenía que haber sido de unas
horas, pues duró bastante, pasamos la noche en cubierta,
además llovía y nos cubríamos con una lona que
sosteníamos con la muleta de uno que estaba herido. Nosotros,
como éramos jóvenes, íbamos cantando y con la
ilusión de volver pronto. Ilusos. Total que llegamos a Argel.
No nos aceptaron allí y el barco siguió por la costa
rumbo a Orán. Y allí nos dejaron en el muelle del
carbón con la bandera amarilla de la peste, porque es verdad
que venía gente herida y enferma, pero, en fin, tampoco la
peste. Allí nos dejaron en el muelle del carbón. Entonces
venía la gente en pequeños barcos porque en Argelia
había emigrados de antes, muchos alicantinos, y venían a
buscar a sus parientes y traían comida y agua, y si no
encontraban a sus parientes, nos la daban.
Y
al fin nos dejaron bajar a las mujeres. Ya no me acuerdo
cuánto tiempo pasamos allí. Creo que las mujeres y los
niños, poco. Nos dejaron bajar y nos llevaron a una antigua
cárcel, muy mala, ya inservible. De allí no nos dejaban
salir a la calle. De noche cerraban las celdas, que eran de veinte
o treinta presos, durmiendo ahí en colchonetas rellenas de
paja en el suelo, comiendo rancho y mucho pan, el buen pan
francés21.
|
i aquest altre,
Esteban R. Pamies, hoy residente en Nueva York adonde le condujo su largo y movido exilio, ha publicado en 1994 en aquella ciudad norteamericana el libro autobiográfico La importancia de un hombre sin importancia en el que hace una pormenorizada descripción de su cruce de los Pirineos18:
Cuando ya se hallaba el joven soldado Esteban R. Pamies en suelo
francés experimentó sentimientos que cincuenta años
después seguía recordando:
dijous, 8 de setembre del 2016
dimarts, 6 de setembre del 2016
SEGUIM BUSCANT COL.LABORADORS!
AQUEST ÉS UN POST D'AGRAÏMENT A TOTES LES PERSONES QUE JA HAN CONFIAT EN NOSALTRES, I QUE, CADA UNA DINS LES SEVES POSSIBILITATS, ENS ESTAN AJUDANT A QUE AMB VEU DE DONA SIGUI UNA REALITAT.
ESTEM A DIA 15 DE LA NOSTRA CAMPANYA I JA HEM RECAPTAT EL 20% DE L'IMPORT QUE NECESSITEM, PERÒ ENCARA NECESSITEM UNA MICA MÉS DE VOSALTRES!
EN ELS 26 DIES QUE ENS QUEDEN DE CAMPANYA NECESSITEM RECAPTAR 1676 EUROS.
HEM CALCULAT QUE SI ENS AJUDEU 83 PERSONES AMB UNA APORTACIÓ DE 20 EUROS BEN AVIAT ACONSEGUIREM EL NOSTRE OBJECTIU!
Ajuda'ns a finançar el nostre projecte a través de la pàgina de micromecenatge de Goteo i aconsegueix una de les recompenses que et proposem!
divendres, 2 de setembre del 2016
La nostra campanya de GOTEO
Avui volem agrair a totes les persones que ja heu confiat en el nostre projecte, en les que heu fet aportacions esperant poder veure dalt de l'escenari la història d'un país, d'una ciutat, d'unes dones que s'atreveixen a parlar.
- Isabel Datzira
- Merzz
- Ester Vilaplana
- Glòria Sanz
- Salut Sanz
- Maika Campo
- Rosa Maria Alsinet
- Àngels Alsinet
Pel que encara no ho heu fet us deixem l'enllaç directe a la web de Goteo per tal que, com ells, ens pugueu ajudar a fer realitat aquest projecte.
Gracies!
dijous, 1 de setembre del 2016
La Pilar
"Tiraven bombes i tothom corria cap a l'ermita, els meus pares es van poder salvar, però hi va morir molta gent".
Pilar
dimarts, 30 d’agost del 2016
Memòria d'uns ulls pintats, de Lluís Llach. Les memòries d'un avi de 83 anys sobre la república, el cop d'estat, la defensa de Barcelona de ma dels obrers, i la postguerra, però sobretot la memòria de la vida quotidiana. Una delícia colpidora, un llibre que es llegeix des del cos. Sentit el batec del cor a cada paraula.
diumenge, 28 d’agost del 2016
La Rossita
"La imatge que tinc més gravada al cap és una foguera a la plaça, on cremaven totes les imatges i objectes de l'església."
Rossita
La Isabel
"Aquestes coses no les havia explicat mai, pensava que no li interessaven a ningú. Només ara que m'heu dit de fer això començo a parlar-ne amb la família i tots volen saber-ne més coses. Crec que és important que se sàpiga el que va passar."
Isabel
dilluns, 15 d’agost del 2016
dissabte, 13 d’agost del 2016
Fragments de la novel·la Suite Francesa de Irène Névirovsky.
Una remor feble i sorda, feta de respiracions oprimides, sospirs, paraules intercanviades a mitja veu com si tothom tingués por de fer-se sentir per un enemic a l'aguait, pujava de la multitud. Una taca fosca lliscava pel cel que guspirejava d'estrelles, tothom parava atenció. No era inquietud pròpiament dita, sinó una estranya tristesa que no tenia res d'humà, perquè no comportava valor ni esperança, com les bèsties quan esperen la mort. L'avió havia aparegut de cop per sobre els caps, se'n sentia el soroll prim i estrident que de vegades s'allunyava, es perdia, després tornava a dominar els mil sons de la ciutat, feia aturar totes les respiracions panteixants. Suite Francesa, pag. 64-65
Entre els soldats, a la senyora Michaud constantment li semblava que reconeixia el seu fill, l'envaïa una mena d'al·lucinació: totes les cares desconegudes, totes les mirades, totes les veus de joves que li arribaven a les orelles li provocaven tanta emoció que s'aturava de cop, es posava les mans al cor i murmurava feblement, -vols dir que no és... Suite Francesa, pag.73
Van sentir el soroll d'una explosió, d'una altre, i després crits: Tothom al terra¡¡¡. Es va llençar de boca terrosa a l'acte. No tenia por però el cor li batejava tan fort que se l'aguantava amb totes dues mans, panteixant, i el premia contra una pedra. Després va recordar que mentre era allà una papalloneta blanca volava sense presa d'una flor a l'altre. Finalment va sentir que una veu li deia a cau d'orella: "ja està, se n'han anat". Suite Francesa, pag. 75
Una remor feble i sorda, feta de respiracions oprimides, sospirs, paraules intercanviades a mitja veu com si tothom tingués por de fer-se sentir per un enemic a l'aguait, pujava de la multitud. Una taca fosca lliscava pel cel que guspirejava d'estrelles, tothom parava atenció. No era inquietud pròpiament dita, sinó una estranya tristesa que no tenia res d'humà, perquè no comportava valor ni esperança, com les bèsties quan esperen la mort. L'avió havia aparegut de cop per sobre els caps, se'n sentia el soroll prim i estrident que de vegades s'allunyava, es perdia, després tornava a dominar els mil sons de la ciutat, feia aturar totes les respiracions panteixants. Suite Francesa, pag. 64-65
Entre els soldats, a la senyora Michaud constantment li semblava que reconeixia el seu fill, l'envaïa una mena d'al·lucinació: totes les cares desconegudes, totes les mirades, totes les veus de joves que li arribaven a les orelles li provocaven tanta emoció que s'aturava de cop, es posava les mans al cor i murmurava feblement, -vols dir que no és... Suite Francesa, pag.73
Van sentir el soroll d'una explosió, d'una altre, i després crits: Tothom al terra¡¡¡. Es va llençar de boca terrosa a l'acte. No tenia por però el cor li batejava tan fort que se l'aguantava amb totes dues mans, panteixant, i el premia contra una pedra. Després va recordar que mentre era allà una papalloneta blanca volava sense presa d'una flor a l'altre. Finalment va sentir que una veu li deia a cau d'orella: "ja està, se n'han anat". Suite Francesa, pag. 75
diumenge, 7 d’agost del 2016
dimarts, 26 de juliol del 2016
Amb veu de dona. Presentació del Projecte
Tenim molt clar que si no fos pel que van viure i fer les
nostres àvies durant la guerra nosaltres avui no seriem aquí. Aquest
projecte pretén donar veu a aquestes àvies, a aquestes dones que
van fer el
possible per sobreviure a la guerra, fer visibles les
seves vivències i recollir-les per no oblidar que darrera el combat hi
havia una població civil que també es jugava la vida.
La guerra és una part del nostre passat que viu en el
present. Encara no s'han pogut tancar les ferides obertes, ni se n'ha
pogut parlar amb llibertat, ni oblidar ni perdonar. S'ha parlat de la
guerra, dels homes que hi van anar, dels que van morir, dels que van
empresonar i dels
que se'n van salvar. Però poques vegades s'ha parlat de
la reraguarda, de la realitat que es vivia en lo quotidià, a
les masies, als pobles i ciutats, on dones i nens també lluitaven per
sobreviure als
atacs, robatoris, persecucions i a la fam.
El que volem és fer visible aquest temps i aquest espai
que va pertànyer a la dona. Tenir en compte la seva vida i el
seu viure per recordar-nos la pròpia força.
Amb veu de dona posarà llum, veu i moviment a aquestes
dones, a les seves experiències, les seves veritats, pors i record
oblidats, tenint cura i respecte per a totes i cada una de les
participants. I ho
farem dalt d'un escenari. Ho faran dones voluntàries que
tinguin ganes de parlar, d'explicar, de fer- se sentir i fer-se
veure. Entre elles i nosaltres construirem una posada en escena que anirà
dirigida a
totes i tots aquells que les vulguin escoltar, que
vulguin escoltar una història diferent a l'escoltada fins ara, una història en
primera persona, una història quotidiana, una història en femení.
Amb veu de dona és un projecte que neix d'un interès
personal sobre la pròpia història, i en com les experiències de les
nostres antecessores ens afecten a nosaltres i al nostre ser dona
avui.
Tal com dèiem al principi partim del saber que si no fos
per les nostres àvies i besàvies, per la seva força, la seva
lluita i el seu esperit de supervivència, avui cap de nosaltres seriem
aquí. Volem honorar-les, homenatjar-les, donar-los la veu que durant
anys se'ls ha callat, per valorar i agrair les seves vides i els
seus esforços.
Parlar del nostre passat sana el nostre present,
alliberant-lo de càrregues.
Parlar dalt d'un escenari ens apodera, ens fa visibles davant els altres i davant nostre. Moure'ns ens fa estar
vius. L'absència de moviment és la mort. La música fa boniques
les paraules i els moviments. Una imatge ens pot fer aterrar
sense necessitar les paraules. Fer-ho en femení dóna veu a
totes les que han estat silenciades.Escoltar i veure el nostre passat dalt
d'un escenari ens emociona, ens connecta, ens fa conscients i ens
permet viure més a prop de nosaltres i de les nostres arrels. Fer-ho
en femení fa visibles a totes les que han estat amagades.
Donar veu a les dones, amagades, ignorades, silenciades
durant molts anys. Parlar de la Guerra, de la ferida més gran
encara oberta en totes les catalanes i espanyoles. Parlar dels morts,
dels
assassinats, de les famílies separades, dels
desapareguts... del dolor, de l’esperança, de la vida que continua.
Parlar de la Sabadell de la guerra. Donar moviment a les
paraules. Posar imatges als sentiments.
dilluns, 25 de juliol del 2016
Subscriure's a:
Missatges (Atom)